Aquell dia Francisco no va dormir, eren les 4 de la matinada que em vingué a veure per com m’havia tranquil·litzat després d’uns dies de crescuda. Francisco, el patró del llaüt, i els seus peons, van haver de fer dos nit a Móra d’Ebre abans de continuar sirgant-me riu amunt. Per ells era un desastre, ja que hi perdien diners. Havien de fer arribar les 12 tones d’arròs del delta de l’Ebre a Mequinensa. Després, havien de tornar a carregar l’embarcació de carbó a Mequinensa i baixar-lo fins a Tortosa, per després carregar-lo de nou al ferrocarril i enviar-lo a Barcelona. Aleshores, després de la Guerra Civil, Barcelona tenia molt demanda d’energia.

Era dia de mestral, de contravent, i el llaüt havia de seguir remuntant-me. No ho podia fer amb les veles desplegades i amb l’ajuda del garbí, ans el contrari, el mestral o cerç era molt fort i jo portava encara força corrent. Només podien remuntar-me sirgant, és a dir, estirant la sègula que empenyia el llagut. La sègula és una corda molt llarga enganxada a l’ombro dels sirgadors i alleugerida per les muscleres, una teula que feia que la corda no els llagués la pell. Sabien que els esperava el trajecte més complicat, el pas de l’Ase. És un gran congost on els llaüters havien de fer tres canvis de marge de riu, ells en deien tàsies. A banda de l’esforç d’estirar el llaüt a contravent i a contracorrent havien de creuar-me continuadament per tal de seguir el Camí de Sirga, el qual passava pel meu marge dret o esquerra, mai pels dos alhora.

Com ja veieu era tota una odissea, una aventura de risc i esforç diari, que només els herois de riu com ells podien fer…

Veles plegades i la sègula enganxada a l’ombro començaren a sirgar des del port de llauters, a la plaça del Pou de Sant Roc, actual passeig del Pont. Se’ls veia optimistes, amb ganes de no perdre el jornal. Tot just començar, baixava un llagut replet de gent de Garcia que anava a mercat a Móra d’Ebre. Aquell llaüt sí que anava ràpid, amb les veles desplegades, ho tenia tot a favor, el vent i la corrent. La tripulació de Francisco ni se’ls mirà i això que els saludaren alçant braços i animant-los. Ells no s’immutaren, existia com una recança que només l’arribada final a Tortosa podia curar…

Per més inri els sirgadors de Francisco foren sorpresos pels crits de la tripulació de Josep. Enganxats al darrera sirgaven més ràpid i els demanaren pas. Tots es preguntaven el perquè de tanta habilitat, però ràpidament se’n adonaren, portaven un matxo que estirava la sirga. Francisco en veure allò es negà a deixar-los passar, els acusava de fer trampes. Entre retrets i discussions el temps corria i el jornal es perdia. Però tan se val, el món s’aturava quan es tractava de veure quina era la millor tripulació de llaüters.

Per Francisco aquell era un dia fatídic, però Josep, sabedor del seu triomf, li proposà en to conciliador que baixés a Móra a comprar un matxo i que provés de sirgar amb ell. Li explicà que a Tortosa feia pocs dies que s’utilitzava. Francisco, després de recollir la sirga, anà a buscar un matxo i com ell molts altres sirgadors. Fou una de tantes innovacions fluvials en un temps que semblava que revifava la vida comercial sobre meu. Però durà ben poc… en finalitzar-se la Pimera Guerra Mundial i amb l’arribada de les carreteres i més ferrocarrils la vida de sirgadors i llaüters passà a l’oblit.

Us animo a rememorar tot aquesta vida fluvial d’esforç, valentia i lligada sempre a mi tot recorrent el GR99 a peu o en bicicleta. El GR99 em voreja des del Delta fins al meu naixement i a la Ribera d’Ebre molts trams coincideixen amb l’antic Camí de Sirga.

Us animo a visitar-nos i a gaudir dels paisatges quotidians de sirgadors i llaüters.