He estat un riu de frontera en temps de guerra, però també un riu d’unió i germanor en temps de pau. En ambdós ocasions els ponts que uneixen les meues ribes han estat objecte d’interès, per a unir i per a desunir, per a bé i per a mal.

Us explicaré l’estreta història d’amor entre jo, el riu Ebre, i el pont d’arcades, abans pont de ferro.

Quan la vida fluvial marcava el tarannà de Móra d’Ebre i l’actual passeig del Pont era un dinàmic port de llaüters, era el pas de barca qui unia les meues dues ribes. Un anar i venir de llaüts, muletes, carros, persones i animals que navegaven i creuaven les meus aigües. Era el reflex d’una vila enèrgica, capital comercial entre Catalunya i l’Aragó.

Jo ja veia que Móra s’estava espavilant molt i no em va sorprendre quan vaig assabentar-me que hi construirien el primer pont sobre mi. Era cap a l’any 1863 quan les primeres veus parlaven de la necessitat de substituir la barca.

Aquí començava la nostra història, la que ens ha portat a estimar-nos per sempre. Sé que un gran riu, sense un gran pont, mai serà un gran riu. Per molt que ens vulguin separar i canviar, per molt que ens vulguin eliminar, hem promès que estarem junts per sempre més.

Vaig haver d’esperar mig segle per conèixer el meu pont. Després de molts mesos de treball, d’envair les meues vores d’estranyes màquines i ferros gegants, Joan Caballé, el conegut com a diputat del pont a tot el país, l’inaugurava replet d’autoritats i gent vinguda d’arreu. Esperaven el pont amb tantes ganes com jo…

Era un pont de ferro preciós, admirable, símbol de la modernitat. No hi havia dia que un fotògraf no ens fes una foto… Fins i tot venien de Reus; hi havia una ruta turística que unia Reus, Móra d’Ebre i Tortosa. La gent del Camp de Tarragona venia a Móra en taxi i baixava en llaüt fins a Tortosa. Eren els primers turistes…

La pèrdua del meu estimat pont

Però ben aviat arribaren aires de guerra, durant la batalla de l’Ebre, quan l’exèrcit republicà inicià la seva retirada, enderrocaren el meu pont. La meua tristesa era tan profunda…

Un cor que ens uneix

Sortasament, quan la guerra acabà, els morencs i morenques s’espavilaren a reconstruir el nostre amor. El 1943 s’inaugurava l’actual pont de formigó, format per boniques arcades que plegats formem un gran cor.

A poc a poc els riberencs i riberenques s’han identificat amb el nou pont. Actualment, ja sóm els símbols més estimats de Móra d’Ebre i la seva comarca.

Si veniu a Móra d’Ebre i no passeu pel pont d’arcades amb vehicle o a peu és com si no haguéssiu vingut. Podeu observar el nostre gran cor des de qualsevol lloc de la façana fluvial de Móra d’Ebre.